Cinema Català
Breu Història del Cinema Català

L’any 1896 la comunitat catalana va entrar en contacte amb una nova invenció dels germansLumière: el cinematògraf. Com a la resta d’Espanya, el cinematògraf va trigar algun temps en aconseguir un ressò a la societat catalana. No obstant això, durante aquests primeros anys i durant tota la primera fase del cinema fins a l’arribada de la República i de la Guerra Civil,el cinematògraf es va destacar molt a Barcelona i de manera molt ràpida. Mentre que a la societatmadrilenya el cinematògraf va trigar per ser incorporat com a possible entreteniment, passats ja alguns anys del segle XX, a Barcelona el primer cinematògraf va surgir, segons consta als arxius, l’any 1897.

Va ser la família Belio que va inaugurar el negoci a Catalunya, encara que el cinema en aquella època fos quelcom d’inicipient, una espècie d’espetacle com un show o un número de cabaret.En cap moment es pensava que el cinema pogués arribar a ser un veritable art. Surgeix, en aquellsmoments, una persona que va ser fonamental per la història del cinema fet a Catalunya: Fructuoso Gelabert. “Seu Riña en un café” no va ser tan sols una de les primeires pel.lícules catalanes, sinó la primera pel.lícula de ficció a tota Espanya. Poc a poc a Catalunya, més concretament a Barcelona,es converteix en una de les ciutats amb més gran nombre de cinematògrafs del món, podent-se comparar amb ciutats com Nova York, per exemple.

Així, Barcelona era, a mitjans dels anys deu, el cor de la producció cinematogràfica espanyola. En aquests anys comencen a engendrar-se diferentstemes cinematogràfics per a àmbits no literaris, els més comuns de l’època. Les causes d’això es poden trobar mirant la societat. S’ha de veure que el teatre i les zarzueles, així com les òperes, eren elsprincipals entreteniments del poble i de l’èlit dels incipients cineastes de l’època - amb intenció d’agradar el públic - no podirn sinó oferir allò que ja coneixien. A més d’això, qui s’arriscaria enexperimentar tot i amb la pressió dels sectors més puristes i conservadors de l’església? De fet, al voltant dels anys vint el cinema de Barcelona va rebre el més dur cop en el seu creixement, ambl’aparició de certes lleis de censura al cinema a Espanya, que van surgir per pressió de l’església i perla instabilitat política del moment.

En aquell període, el cinema català va perdre gran part de la seva força, doncs molts cineastes es van veure forçats a abandonar la ciutat i a redireccionar les seves carrerescap a Madrid, València o cap a altres països, principalmente França. L’any 1931, amb l’arribada de la República, el cinema va tornar a estar en igualtat de condicions ambaltres ciutats espanyoles. El 1932 Francisco Elías, després de molts anys a l’estranger, arriba a Barcelonaamb la intenció d’instal.lar estudis de doblatge i so, tot aplicant aquestes noves tecnologies a les produccionsnacionals, fet que dona un impuls al cinema català tot baixant els seus costos. Gràcies a això, l’any 1936Barcelona arriba a disposar de 114 sales de projecció, capacitades per a exhibir pel.lícules sonores.

Entre les pel.lícules d’aquesta època hi trobem Carceleras (1932) i El Cafè de la Marina (1933). En aquestmoment el cinema va començar a polititzar-se. La radicalització de la societat espanyola (i catalana) i lainestabilitat econòmica i social van ser les fonts on molts cineastes van buscar inspiració per a les sevespel.lícules. Productores com la SIE o Edicions Antifacistes (el nom de la qual parla per si mateix), sónexemples de la influència de la política al cinema dins de la societat catalana.Altres proves d’això van ser els canvis de nom d’algune sales de projecció: el Salón Gran Via va passara dir-se Salón Durruti, en homenatge al famós militar. Obviament, l’adveniment de la Guerra no va afavorirla situació del cinema espanyol i català. La producció cinematogràfica de l’època - com en anys anteriors –estarà marcada per la política del grup que es troba al poder.La censura estricta i la cremada indiscriminada de pel.lícules són els responsables de que avui en dia existeixi tan poc material produït en aquell període.

Durante el franquisme, pel.lícules com Años de la Victoria, o els nous noms de les sales de Barcelona (Murillo, per exemple) van ser les marques visiblesd’una societat que havia patit molt. Catalunya va sentir el cop i va decaure en tot allò referent al cinema,iresultant en l’exili de molts dels seus cineastes més importants.

Na Catalunha - como em todas comunidade com línguas autóctones - todosaqueles que tivessem indícios nacionalistas eram rapidamente eliminados,censurados e destruídos. Assim, os estúdios Orphea y Lepanto foramarrasados pelas forças estabelecidas e todo o material arquivado foidestruído. O objetivo do "regime" era converter o cinema num instrumentopolítico para ganhar a confiança e o amor do povo, assim como eliminar asidéias nacionalistas ou esquerdistas. Os anos 60 assistem ao surgimento denovos expoentes que não haviam vivido a guerra e esperavam ansiosos pelo fimdo "regime" para expressar-se. Na onda do espírito rebelde que acontecia poraqueles anos no mundo todo, a Catalunha e os jovens catalães começaram afazer um cinema mais diversificado.

Outro importante tema relacionado à essa rebeldia reflete-se em obras comoLa Piel Quemada, de Josep M. Forn (1967). O desejo por mudanças da juventudecatalã da época refletia-se, assim, no cinema.Por outro lado, as Jornadas Internacionais de Escolas de Cinema celebradasem Sitges em 1967 trouxeram um verdadeiro boom para as pessoas e para omundo do cinema, já que se tratava de um acontecimento que, depois de tantosanos, punha em contato o cinema catalão com o do resto do mundo.Já nos anos 70 a cultura, incluindo o cinema, converte-se numa arma poderosados democratas para derrubar resquícios do autoritarismo. Começa a serarticulada uma remodelação do cinema espanhol e, consequentemente catalão,buscando temas e estilos proibidos ou censurados durante o Franquismo. comfilmes que vão da semana trágica de 1909 ou à Guerra Civil até filmeseróticos ou de fortes críticas ao "regime".

Por exemplo, o cineasta antesmencionado, Josep M. Forn, fez Companys, processo a cataluña sobre adetenção e execução do presidente catalão pelas tropas nacionais na GuerraCivil. Há de se ressaltar, também, que nestes anos surge para o público ocineasta Josep Joan Bigas Luna, que hoje é um dos maiores cineastas daEspanha e reconhecido internacionalmente. Seu filme Bilbao contribuiufortemente para a evolução do cinema catalão.Os anos 80 e 90 são prósperos para o cinema feito na Catalunha. A aprovaçãodo Estatuto, a Fundação de múltiplas cadeias de televisão (TV 3, Telecinco,A3, etc.) permitiu - ao longo dessas duas décadas - que o cinema catalãoformasse profissionais de grande nível. Homens e mulheres, como VicenteAranda, Isabel Coixet, Bigas Luna ou Manuel Huerga, são alguns nomes entredezenas de outros.

 Més...
Cursos
Exposicions
Mostras de cine
Conferències
Esdeveniments
Sección de Video
Musicas

















Amb el suport de :