Història
( III ) Extinció de la dinastia catalana i distanciament de la monarquia (s. XV-XVII)

Un fet decisiu en la progressiva assumpció de poders per part de la Generalitat fou l'extinció de la dinastia catalana l'any 1410, en morir el rei Martí l'Humà sense descendència legítima. Amb el Compromís de Casp (1412) se sentencià que la corona catalanoaragonesa passava a mans de la dinastia castellana dels Trastàmara en la persona de Ferran I d'Antequera. Les primeres tibantors es feren paleses en les Corts reunides a Barcelona l'any 1412-1413. El rei va haver d'escoltar els capítols de greuges, l'exigència de respectar les Constitucions de Catalunya i de reconèixer les atribucions de la Generalitat. Així ho féu el rei Ferran I, de manera que a la Generalitat no sols li era reconeguda la seva organització i atribucions en màteria judicial i financera, sinó àdhuc les de caràcter polític: la Generalitat vetllaria pel compliment de les Constitucions de Catalunya, exigint-ho, en cas necessari, al mateix rei.


El territori de Catalunya després de la Pau dels Pirineus

Les Corts de Barcelona de 1421, per la Constitució "Lo fruit de les lleis", concedien a la Generalitat la cura del sistema constitucional del país i li conferien poder moderador amb possibilitat d'equilibrar l'autoritarisme monàrquic. Aquesta tasca era reforçada a les corts del 1481, convocades per Ferran II, en les quals s'acordava la Constitució "Poc valria": "Poc valria fer lleis si no eren per nós -el rei- i els nostres oficials observades". Així, la Generalitat prosseguí la seva missió de vigilància constitucional, conjuntament amb la Reial Audiència, reorganitzada l'any 1483, que era com una mena d'anticipació del tribunal de garanties constitucionals. Així, la Generalitat es convertí, progressivament, en la més alta representació dels interessos de Catalunya i en la defensora aferrissada de les seves Constitucions i franquícies davant els reis i davant la Inquisició. Segons les situacions socials i polítiques de cada època, la Generalitat a vegades exercí formes oligàrquiques de poder, com ho demostra, per exemple, el procediment de designació dels seus components. Al principi, els membres de la Generalitat se succeïen per cooptació, és a dir, que llurs titulars designaven, de fet, llurs successors, i el President era sempre el representant del braç eclesiàstic. Però el rei Ferran II (1479-1516) imposà l'any 1488 la designació per insaculació. Això vol dir que les persones eren triades a l'atzar d'una llista de noms proposada pel rei o pels grups dominants. D'altra banda, l'afermament de l'absolutisme monàrquic, propi de l'època, i la puixança del poder municipal de Barcelona restaren poder a la Generalitat. Barcelona, de fet, va arribar a constituir una mena de república municipal que estenia el seu poder més enllà dels límits urbans.

El seu Consell de Cent, amb facultats legislatives i consultives, actuà com una mena de parlament. Sota el regnat dels Reis Catòlics, que acumularen les corones de Castella i Catalunya-Aragó, s'afermà el domini de Castella. Ferran II el Catòlic (1479-1516) introduí a Catalunya institucions castellanes (tribunal de la Inquisició), homes de govern i àdhuc tropes castellanes. La decadència de Barcelona i de les seves institucions hi donaven peu. Amb la successió de Ferran II el Catòlic pel seu nét Carles I (1516-1556), el primer monarca de la Casa d'Habsburg o d'Àustria, s'accentuà la dependència i l'aïllament de Catalunya respecte a Castella, tot i que el seu successor Felip II (1556-1598) no dubtà a encomanar a militars catalans la gran expedició contra els turcs: Lluís de Requesens fou el veritable cabdill vencedor de la batalla de Lepant (1571). Joan d'Àustria, encara menor d'edat, era sols la figura honorífica posada al capdavant de l'armada. Amb la instauració de la dinastia dels Àustria, la reialesa s'havia anat distanciant encara més dels interessos de la població. Aquest allunyament s'expressava en la introducció de la figura del virrei a Catalunya, com a enviat i representant del monarca. Aquesta delegació de poders plantejava friccions amb la Generalitat en uns moments en què, d'altra banda, a Catalunya mateix, la màxima institució catalana era vista a voltes com un poder oligàrquic que controlava les finances no sempre en benefici dels ciutadans. La mateixa qüestió financera creà tensions amb la corona durant el regnat de Felip III (1598-1621) a causa de les contribucions que es feien pagar a Catalunya en profit dels interessos de la corona i que havien de ser recaptades precisament per la Generalitat. Aquesta situació augmentà els recels de Catalunya i abonà els enfrontaments que sota Felip IV (1621-1665) es convertiren en guerra oberta.

Fou sota Felip IV quan les institucions de Catalunya es trobaren més amenaçades. La minoria d'edat del rei féu del comte d'Olivares l'inspirador d'una política centralitzadora a tot preu quan aconsellava al rei de sotmetre tots els regnes d'Espanya "a l'estil i les lleis de Castella". La Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), en la qual Castella s'alineà amb Àustria contra França, ocasionà tota una sèrie d'exigències del rei i del seu conseller Olivares respecte als catalans: que col·laboressin amb diners i amb homes en una guerra que en res no afectava Catalunya. Les Constitucions de Catalunya, que el mateix rei havia jurat, garantien el dret dels catalans a fer-ho lliurement, mai per imposició. La Generalitat es va veure sotmesa a tota mena de pressions en la persona del seu President, Pau Claris, i del representant del braç militar, Francesc de Tamarit, que fou empresonat. D'altra banda, la presidència a Catalunya de tropes reials castellanes llançades als pitjors excessos de llibertinatge i espoliació en terra catalana (tropes destinades a la defensa del Rosselló contra les pretensions territorials franceses), provocà primer la indignació de la població, després l'alçament. El 7 de juny de 1640, festa del Corpus, tenia lloc l'entrada dels segadors a Barcelona, contra els reialistes. És el Corpus de Sang, que provocarà la invasió castellana preparada ja pel comte d'Olivares. La Generalitat, presidida per Pau Claris, cridà a la resistència i envià els seus ambaixadors al rei de França, Lluís XIII, per sol·licitar ajuda davant la invasió del rei d'Espanya.

El rei, per boca de Richelieu, prometé una ajuda insuficient i oferí la creació d'una república catalana. El 26 de gener de 1641 es lliurà la batalla de Montjuïc contra l'exèrcit de Felip IV, el qual fou derrotat i es veié forçat a retirar-se. Un mes més tard moria el President Pau Claris, qualificat pel Dietari de la Generalitat com un "gran restaurador de la nostra pàtria i mare Catalunya, defensor i llibertador de la pàtria". La destitució del comte d'Olivares, la presència de la fam i de la pesta i la promesa de Felip IV de respectar les institucions catalanes van posar fi a la guerra (1652). Però no era la pau total. Encara que la Guerra dels Trenta Anys s'havia clos amb el Tractat de Westfàlia de 1648, pel qual Espanya perdia dominis al centre d'Europa, continuava la guerra entre França i Castella, en què Catalunya era afectada en els seus teritoris del nord dels Pirineus. Quan l'any 1659 Lluís XIV i Felip IV signen la Pau dels Pirineus, Catalunya és mutilada en cedir Felip IV a França part del territori català (Rosselló, Capcir, Conflent, Vallespir i part de la Cerdanya), transgredint les Constitucions de Catalunya.

Continuar amb : ( IV ) Catalunya en el context de la política europea del s. XVIII: la Guerra de Successió (1702-1714)

fonte: www.gencat.net - Generalitat de Catalunya

 Més...
Història
Símbols
Cultura
Govern
Turism


Amb el suport de :