Història
( IV ) Catalunya en el context de la política europea del s. XVIII:
La Guerra de Successió (1702-1714)

Si durant el segle XVII Catalunya sofrí les conseqüències de la Guerra dels Trenta Anys amb la pèrdua del seu territori més septentrional, en el segle XVIII Catalunya perdria les seves institucions polítiques a causa d'un conflicte de successió dinàstica al tron de Castella i de Catalunya-Aragó i que es convertí en una guerra de caràcter internacional. Per a alguns països europeus la successió al tron d'Espanya podia modificar l'equilibri de poders a Europa. Per a Catalunya la successió era decisiva per a la conservació dels seus drets i llibertats. Felip IV i el seu successor Carles II (1665-1700) foren els darrers monarques de la dinastia austríaca dels Habsburg. Aquest darrer, mort sense descendència, havia suavitzat les tensions amb Catalunya, de manera que no és estrany que, en plantejar-se la qüestió successòria, els catalans es malfiessin de l'absolutisme de la dinastia francesa i s'inclinessin per l'austríaca.


Desembarcament de l'arxiduc Carles d'Àustria a Barcelona

Ja abans de la mort de Carles II, l'any 1700, la diplomàcia francesa desplegà totes les seves arts per aconseguir del rei la designació del duc Felip d'Anjou, nét de Lluís XIV, com a successor del tron d'Espanya. Les pressions sobre el rei en el seu llit de mort decidiren la designació del pretendent francès en detriment de l'arxiduc Carles d'Àustria, nebot de la reina d'Espanya (Mariana de Neuburg), i fill de l'emperador austríac Leopold I. Carles gaudia del suport dels catalans, d'Anglaterra, d'Holanda, d'alguns estats alemanys i després de Portugal i Savoia, coalitzats en la Gran Aliança contra el rei de França Lluís XIV i contra el duc Felip d'Anjou, el nou rei d'Espanya Felip V. Cal observar que ni la Generalitat ni la totalitat dels catalans havien refusat el primer rei Borbó, Felip V, fins que les seves llibertats s'havien vist amenaçades malgrat que el rei hagués jurat respectar-les a les primeres Corts celebrades a Barcelona l'any 1701.

Ja l'any 1700 es congriava a Europa la guerra oberta contra les possessions espanyoles a Europa i contra l'eix Madrid-París: Holanda, amb ajut anglès, concentrava tropes a l'entorn de Flandes; Àustria ho feia al Milanesat. La Gran Aliança trobà en els catalans partidaris de l'arxiduc Carles d'Àustria uns bons aliats contra Felip V, mentre que els estats alemanys es dividien entre tots dos blocs.
La guerra oberta esclatà el mes de maig de 1702. Les primeres confrontacions en territori ibèric es produïren a les costes de Cadis i de Vigo per part de la marina angloholandesa. A Catalunya s'accentuava l'oposició a Felip V a causa de les contínues vexacions del rei i del seu virrei, Fernández de Velasco, enfrontat també amb la Generalitat, que defensava les Constitucions de Catalunya. Aquests fets i les notícies sobre les actuacions de la Gran Aliança feren esclatar l'alçament a Catalunya a mitjan 1705.

Dos enviats catalans signaren el mes de juny el conegut Pacte de Gènova amb els representants de la reina Anna d'Anglaterra, a favor de l'arxiduc Carles d'Àustria. A canvi, la corona anglesa garantia el respecte de les llibertats i Constitucions de Catalunya, fos quin fos el resultat de la confrontació bèl·lica. Perquè Catalunya no feia una guerra dinàstica, sinó en defensa dels seus drets i llibertats.
Al final de 1705 l'arxiduc Carles d'Àustria entrava triomfalment a Barcelona com a rei Carles III. Tot seguit es reunien les Corts catalanes per ell convocades, i jurà respectar les Costitucions dels catalans. Serien les darreres en la història de la corona catalanoaragonesa.

A l'escenari europeu tot feia creure en una victòria aliada contra l'absolutisme de França i Espanya: el 1706 Felip V havia assetjat Barcelona, però la resistència catalana fou eficaç i el rei va haver de fugir fracassat cap a França. Però poc després arribà a dominar territoris importants de la Confederació catalano-aragonesa: València (1707) i Aragó (1708). El 1708, Lluís XIV, derrotat a diversos fronts, demanà la pau. Però les exigències dels aliats trencaren les negociacions, en no acceptar el rei francès haver d'exigir al seu nét Felip V la renúncia al tron d'Espanya. La guerra continuava.

Un fet inesperat canvià el curs dels esdeveniments: l'abril de 1711 moria l'emperador austríac Josep I. El seu germà, l'arxiduc Carles, heretava la corona i sortia de Barcelona cap a Viena. Davant el perill de la reconstitució d'un gran imperi europeu, més temible que l'aliança francoespanyola si finalment el tron d'Espanya queia en mans austríaques, les potències aliades no austríaques decidiren negociar la pau amb Lluís XIV i reconèixer Felip V. Tot seguit s'iniciaren les negociacions que es clourien amb el Tractat d'Utrecht de 1713.

Catalunya era abandonada a la seva sort malgrat les promeses del nou emperador austríac Carles i de la corona anglesa. Aquell havia proposat a Anglaterra la constitució de Catalunya en república. Però Anglaterra sabia que això implicava mantenir una guerra que ja no li interessava i s'acontentà a insistir a Madrid, per boca del seu ambaixador lord Lexington, en la necessitat de la conservació de les llibertats catalanes, perquè els països de la corona catalanoaragonesa "podien fer una considerable figura en el món organitzant-se ells mateixos en commonwealth".

Continuar amb : ( V ) La caiguda de Barcelona i l'abolició de la Generalitat (1714-1716)

fonte: www.gencat.net - Generalitat de Catalunya

 Més...
Història
Símbols
Cultura
Govern
Turism


Amb el suport de :